Douglas DC-4

Infotaula d'aeronauDouglas DC-4
TipusAvió comercial, Transport
FabricantDouglas Aircraft Company Modifica el valor a Wikidata
EstatEstats Units d'Amèrica Modifica el valor a Wikidata
Basat enDouglas DC-4E (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Primer vol14 febrer 1942 Modifica el valor a Wikidata
Dimensions8,38 (alçària) × 28,6 (longitud) m
Sostre de vol6.800 metres Modifica el valor a Wikidata
En serveigener 1946 Modifica el valor a Wikidata –
EstatActiu
Operador/s
   American Airlines
Olympic Airways (en) Tradueix
   Air France
   Swissair
Norwegian Air Lines (en) Tradueix
Det Danske Luftfartselskab (en) Tradueix
Aerotransport (en) Tradueix
Svensk Interkontinental Lufttrafik AB (en) Tradueix
   Sabena
Transportflug (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Capacitat86 Modifica el valor a Wikidata
Construïts1.244 Modifica el valor a Wikidata

El Douglas DC-4 va ser un avió de transport comercial multimotor de gran autonomia desenvolupat per la constructora aeronàutica nord-americana Douglas Aircraft Company. Durant la Segona Guerra Mundial va ser utilitzat com a avió militar, realitzant posteriorment labors civils.

Disseny i desenvolupament

La denominació DC-4 va ser utilitzada per Douglas Aircraft Company durant el desenvolupament del DC-4E, una versió cuatrimotor allargada del reeixit Douglas DC-3. El DC-4 buscava cobrir les necessitats de United Airlines d'un avió de passatgers de llarg abast. El DC-4E (E d'experimental) era un avió per 52 passatgers amb un fuselatge de característiques inusuals per a l'època, com la cabina pressuritzada, el fuselatge circular d'àmplia secció i triple secció de cua, similar a la que anys després utilitzaria el Lockheed Constellation.[1]

El primer DC-4E va volar el 21 de juny de 1938 i va ser utilitzat per United Air Lines en vols de prova. El model era poc rendible i el seu manteniment resultava complicat. Els clients de llançament, Eastern i United, van decidir llavors sol·licitar el disseny d'una versió derivada més simple i petita. No obstant això, l'esclat de la Segona Guerra Mundial va provocar el desviament de tota la producció cap a la Força Aèria de l'Exèrcit dels Estats Units (USAAF), rebent la denominació C-54 Skymaster.[2] Per la seva banda, els aparells utilitzats per l'Armada nord-americana van ser coneguts com a R5D. La primera unitat de les versions militars, un C-54, va enlairar-se de Clover Field, Santa Mónica, Califòrnia el 14 de febrer de 1942 amb insígnies militars.

Producció

El DC-4 posseïa notables innovacions, com el tren d'aterratge tricicle retràctil amb unitats principals de dues rodes, que va permetre construir un fuselatge d'ample constant i que, a la vegada, va facilitar els posteriors allargaments que van derivar en el DC-6 i el DC-7. Entre 1942 i gener de 1946, Douglas va construir 1163 unitats C-54/R5D per a les Forces Armades nord-americanes.[1] Durant la guerra, la constructora va seguir desenvolupant el model, preparant-ho per a la tornada al servei comercial una vegada finalitzat el conflicte. No obstant això, les perspectives de venda es van veure durament afectades pel traspàs de 500 C-54 i R5D al servei civil. En aquell temps, els DC-4 van ser les aeronaus preferides per les companyies que no realitzaven serveis regulars com Great Lakes Airlines, North American Airlines, Universal Airlines, Transocean Airlines i d'altres. En els anys 50, Transocean Airlines era el major operador del DC-4.

Douglas només va fabricar 79 noves unitats del DC-4[2] abans que la producció finalitzés el 9 d'agost de 1947. Encara que la cabina pressuritzada era opcional, tots els DC-4 civils i C-54 van ser construïts sense ella.

La família DC-4/C-54 va demostrar una gran fiabilitat, cosa que queda patent amb les diferents unitats que actualment segueixen volant, especialment als Estats Units, com a avions xàrter i de càrrega. Exemples d'això són la flota que l'empresa Brooks Fuel de Fairbanks (Alaska) utilitza per subministrar combustible a aeròdroms remots. El DC-4 segueix actualment volant al nord del Canadà amb l'aerolínia Buffalo Airways.

Models derivats

  • Canadair C-4/North Star/Argonaut: Canadair va fabricar 71 DC-4 sota els noms North Star, DC-4M, C-4 i C-5. A excepció del C-5, la resta de models muntaven motors lineals Rolls-Royce Merlin de 1725 hp; 51 d'ells comptaven amb cabina presurizada. La Real Força Aèria del Canadà, Trans Canada Air Lines, Canadian Pacific Airlines i BOAC van operar aquestes versions.
  • Carvair: 21 DC-4 van ser remodelats per l'empresa Aviation Traders amb l'assistència tècnica de Douglas Aircraft, resultant la versió ATL.98 Carvair. El Carvair va ser dissenyat per transportar 22 passatgers i 4 automòbils. Per a això es va realitzar una reconversió que va consistir bàsicament a adoptar un fuselatge de proa nou i més llarg, amb la cabina de comandament sobresortint per sobre de la nova proa, que portava una gran comporta frontal d'obertura lateral a fi de permetre la càrrega de vehicles; a més d'aquesta modificació, es va incorporar una nova deriva de major superfície.[1] Després d'efectuar el seu primer vol al juny de 1961, el Carvair va entrar en servei. Aquests avions van funcionar com "aero-ferris" a partir de març de 1962, utilitzats originalment per les companyies Aer Lingus, Ansett-ANA, Aviaco, British United Air Ferries i Interocean Airways. Posteriorment han canviat de mans diverses vegades. En els 70, quedaven tres en funcionament a Alaska, Texas i Sud-àfrica.

Variants[3]

  • DC-4, prototip inicial. Un construït.
  • DC-4-1009, model civil de postguerra que podia transportar fins a 88 passatgers.
  • DC-4-1037, model de càrrega de postguerra.
  • DC-4A, designació del model civil del C-54 Skymaster.
  • DC-4M-1X North Star, el prototip inicial que va anar més tard una part de l'ordre de Trans Canada Airlines (TCA).
  • DC-4M-2/3 North Star, avió de transport cuatrimotor civil per Trans Canada Airlines, propulsado per quatre motors de pistó Rolls-Royce Merlin 622. Construïts un total de 20 per Trans-Canada Airlines. També conegut com a North Star M2-3.
  • DC-4M-2/4 North Star, Avió de transport cuatrimotor civil per Trans Canada Airlines, propulsado per quatre motors de pistó Rolls-Royce Merlin 624. També conegut com a North Star M2-4.
  • DC-4M-2/4C North Star, Conversions de càrrega del DC-4M-2/4 North Star, realitzades entre 1954 i 1961. També conegut com a North Star M2-4C.
  • DC-4M-1 North Star Mk M1, Sis avions operats per Trans Canada Airlines, en préstec de la RCAF.
  • C-4 Argonaut, Un total de 22 construïts per BOAC.[2]
  • North Star C-4-1, Quatre avions idèntics als Argonaut de BOAC construïts segons especificacions de Canadian Pacific Airlines. També coneguts com els Canadair Four.
  • North Star C-4-1C, North Star C-4-1 convertits en avions de càrrega o de transport.
  • C-5 North Star, Una versió de transport VIP de la RCAF propulsada per quatre motors radials Pratt & Whitney R-2800.
  • CL-2, Nombre de model de Canadair per als DC-4M-1X, DC-4M-2/3, DC-4M-2/4 i C-54GM North Star.
  • CL-4, Nombre de model de Canadair pels C-4 Argonaut i C-4-1 Canadair Four.
  • CL-5, Nombre de model de Canadair per a l'únic C-5 North Star.
  • Aviation Traders Carvair, Avions remodelats per l'empresa Aviation Traders, 21 conversions.

Especificacions (DC-4-1009)

Característiques generals

  • Tripulació: 4
  • Capacitat: de 40 a 80 passatgers[4]
  • Longitud: 28,6 m
  • Envergadura: 35,8 m
  • Alçada: 8,38 m
  • Superfície de l'ala 135,6 m²
  • Pes buit: 19.640 kg
  • Pes carregat: 28.800 kg
  • Pes màxim d'enlairament: 33.100 kg
  • Motors: 4× motor radial Pratt & Whitney R-2000, 1.450 cv (1.081 kW) cada un

Rendiment

  • Velocitat màxima: 450 km/h
  • Velocitat de creuer: 365 km/h
  • Abast: 6.839 km
  • Sostre de servei: 22.300 peus (6.800 m)
  • Càrrega alar: 212,4 kg/m²
  • Potència/pes: 6,6 kg/kW

Vol TC-48 de la Força Aèria Argentina

El vol TC-48 de la Força Aèria Argentina va ser un vol que va sortir des d'aquest país amb cadets rumb als Estats Units. El matí del 3 de novembre de 1965, aquest vol va partir de la base Howards a Panamà amb destinació a El Salvador. Quan l'avió volava prop de Talamanca, a Costa Rica, declarava una emergència sobre que un dels seus motors estava en flames. Després es va perdre el contacte amb l'avió i des d'aquesta data s'han realitzat expedicions i cerques sense resultats positius, portant l'avió ja gairebé 50 anys perdut i sense tenir, tant les famílies com els governs (Argentí i Costarricense), proves o pistes sobre què va passar amb l'avió. Àdhuc avui dia, segueix desaparegut.

Bibliografia

  • Francillon, René (1979). McDonnell Douglas Aircraft Since 1920: Volume I. London: Putnam. ISBN 0-87021-428-4
  • Yenne, Bill (1985). McDonnell Douglas: A Tali of Two Giants. Greenwich, CT: Bison Books. ISBN 0-517-44287-6
  • Pearcy, Arthur (1995). Douglas Propliners: DC-1 - DC-7. Shrewsbury: Airlife Publishing. ISBN 1-85310-261-X

Enllaços externs

  • Wikimedia Commons te contingut multimèdia sobre Douglas DC-4.
  • Secció del DC-4 a la web oficial de Boeing McDonnell-Douglas
  • The last DC-4s flying passenger service {{format ref}} http://www.saamuseum.co.za/skyclass-aviation-operate-our-dc-3-a-dc-4.html
  • Vintage Wings of Canada Canadair North Star showing RR Merlin installation Arxivat 2010-07-05 a Wayback Machine.
  • Life magazine photos by Eliot Elisofon of first production batch of DC-4s being completed (partly outdoors) as military C-54s (noti absence of carrego door on these), and including early air-to-air photos of 42-10237 the first DC-4/C-54 to fly

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 Swanborough, Gordon; Green, William. Guía ilustrada de los aviones de línea y compañías aéreas. (en castellà). Madrid: San Martin, 1982, p. 98,99. ISBN 8471402157. 
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 El mundo de la aviación. Vol.1 (en castellà). Planeta de Agostini, 1989, p. 36. ISBN 8439510136. 
  3. ↑ «DOUGLAS DC-4 / C-54 SKYMASTER» (en anglés). Arxivat de l'original el 5 de febrer 2013. [Consulta: 2 agost 2017].
  4. ↑ «History: Products: DC-4/C-54 Skymaster Transport». Boeing. [Consulta: 20 gener 2015].