Keisuke Kinoshita

Infotaula de personaKeisuke Kinoshita

Modifica el valor a Wikidata
Nom original(ja) 木下惠介
(ja) 木下恵介 Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement5 desembre 1912 Modifica el valor a Wikidata
Hamamatsu (Japó) Modifica el valor a Wikidata
Mort30 desembre 1998 Modifica el valor a Wikidata (86 anys)
Tòquio (Japó) Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciódirector de cinema, guionista, productor de cinema Modifica el valor a Wikidata
Obra
Obres destacables
Localització dels arxius
  • Keisuke Kinoshita Memorial Museum (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Família
GermansChūji Kinoshita (en) Tradueix i Yoshiko Kusuda (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Premis
  • (1991)  Persona de Mèrit Cultural
  • (1977)  Medalla amb Galó Morat
  • (1955)  Premi Mainichi al millor guió, per l'obra Nijûshi no hitomi, The Garden of Women (en) Tradueix
  • (1954)  Premi Mainichi al millor guió, per l'obra A Japanese Tragedy (en) Tradueix
  • (1952)  Premi Mainichi al millor guió, per l'obra Karumen kokyō ni kaeru
  •  Orde del Sol Naixent, 4a classe
  •  Mainichi Film Award for Best Director (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata

IMDB: nm0455839 Allocine: 10729 Allmovie: p97490 TMDB.org: 587603 Modifica el valor a Wikidata

Keisuke Kinoshita (木下 惠介, Keisuke Kinoshita?) n. 5 de desembre de 1912 a Hamamatsu, Prefectura de Shizuoka - f. 30 de desembre de 1998 a Tòquio) va ser un director de cinema japonès.[1]

Va ser molt prolífic, realitzant 42 pel·lícules en els primers 23 anys de la seva carrera. Menys conegut internacionalment que alguns dels seus contemporanis com Akira Kurosawa, Kenji Mizoguchi i Yasujirō Ozu, tanmateix va ser una figura reconeguda al seu país, elogiat tant per la crítica com pel públic des de la dècada de 1940 a la dècada de 1960.[2]

Carrera

Nascut en una família dedicada al comerç, ja era un aficionat al cinema a l'edat de 8 anys. Desitjava convertir-se en cineasta, però es va trobar amb l'oposició dels seus pares. Quan es trobava estudiant en l'institut, una equip de filmació va arribar a Hamamatsu per filmar durant un dia. D'aquesta manera va poder accedir a l'actor Bando Junosuke quan va ser a la botiga de la seva família a comprar, i va poder entaular una amistat. Junosuke el va ajudar a anar a Tòquio, on es feien la major part de les pel·lícules del període, però un dia després l'avi de Kinoshita el va anar a buscar i el va portar novament a la seva casa.

La seva determinació per a convertir-se en cineasta finalment va portar als seus pares a deixar-li seguir la seva carrera i la seva mare fins i tot ho va presentar en l'estudi Shochiku Kamata, on Ozu, Mikio Naruse i altres famosos directors van treballar. Sense educació universitària, no li va ser permès treballar com a ajudant de direcció i va haver de començar com a fotògraf, per la qual cosa va sol·licitar el seu ingrés a l'Escola de Fotografia Oriental on es va graduar abans de començar a treballar en Shochiku. Allí, va començar a treballar en el laboratori de processament de la pel·lícula, després com a ajudant de cambra, abans de ser promogut per Kōzaburō Yoshimura a ajudant de direcció.

En 1940, va ser reclutat per a la guerra i afectat a la Xina, però va tornar l'any següent a causa d'una malaltia. Va tornar a Shochiku i va ser promogut a director en 1943. Adaptant una novel·la famosa, va fer Hana Saku Minato (Port de flors) amb un repartiment gran i pressupost. El mateix any també va ser el debut d'un altre director, Akira Kurosawa, però va ser Kinoshita qui va guanyar el Premi al Director debutant al final d'aquest any.

Durant la seva carrera, va fer molts films que van ser reeixits tant en crítica com en taquilla, entre els més coneguts es troben Osone-ke ningún asa (1946), Karumen kokyō ni kaeru (1951) (fet en Fujicolor, la primera pel·lícula en color del Japó),[3][4] Nihon no higeki (1953), Nijushi no hitomi (1954), Nogiku no gotoki kimi nariki (1955), Narayama bushi kō (1958)), i Fuefukigawa (1960). Rebutja lligadures de gènere, tècnica o dogma. Va treballar en diferents gèneres: comèdia, tragèdia, obres socials, pel·lícules d'època. Va gravar les seves pel·lícules en locació o en un sol set. Buscava realisme fotogràfic amb preses llargues, i a més va anar lluny buscant l'estilització amb la tècnica de "fast cutting", càmeres inclinades i fins i tot tècniques de teatre Kabuki amb escenes de pintures medievals.

Malgrat que són pocs els detalls concrets que es coneixen sobre la vida personal de Kinoshita, la seva homosexualitat era àmpliament coneguda en el món del cinema japonès. El guionista i col·laborador freqüent Yoshio Shirasaka recorda la "brillant escena" que Kinoshita va fer amb els ajudants de direcció macos i ben vestits que l'envoltaven.[5] La seva pel·lícula de 1959, Sekishuncho, ha estat anomenada la "primera pel·lícula gai del Japó" per la intensitat emocional descrita entre els seus personatges masculins.[5]

Va rebre el Orde del Sol Naixent en 1984 i l'Orde de Cultura en 1991 pel govern japonès.[6] La seva tomba es troba a Engaku-ji s Kamakura, molt pròxima a la del director i company d'Estudis Shochiku, Yasujirō Ozu.

En 2013 cinc pel·lícules de Kinoshita; Kanko no Machi (1944), Onna (1948), Kon'yaku yubiwa (1950), Yūyake-gumo (1956) i Shitō no densetsu (1963) van ser projectades en la secció de Fòrum del 63è Festival Internacional de Cinema de Berlín.[7]

Filmografia

  • 1943: 花咲く港 (Hana saku minato, 花咲く港?)
  • 1943: 生きてゐる孫六 (Ikite iru Magoroku, 生きてゐる孫六?)
  • 1944: 歓呼の町 (Kanko no machi, 歓呼の町?)
  • 1944: 陸軍 (Rikugun, 陸軍?)[8]
  • 1946: 大曾根家の朝 (Ōsone-ke no ashita, 大曾根家の朝?)
  • 1946: わが恋せし乙女 (Waga koi seshi otome, わが恋せし乙女?)
  • 1947: 結婚 (Kekkon, 結婚?)
  • 1947: 不死鳥 (Fushichō, 不死鳥?)
  • 1948: 女 (Onna, ?)
  • 1948: 肖像 (Shōzō, 肖像?)
  • 1948: 破戒 (Hakai, 破戒?)
  • 1949: お嬢さん乾杯 (Ojōsan kanpai, お嬢さん乾杯?)
  • 1949: 新釈 四谷怪談 前篇 (Shinshaku Yotsuya kaidan: Zenpen, 新釈 四谷怪談 前篇?)
  • 1949: 新釈 四谷怪談 後篇 (Shinshaku Yotsuya kaidan: Kōhen, 新釈 四谷怪談 後篇?)
  • 1949: 破れ太鼓 (Yabure-daiko, 破れ太鼓?)
  • 1950: 婚約指環 (Konyaku yubiwa, 婚約指環?)
  • 1951: 善魔 (Zen-ma, 善魔?)
  • 1951: カルメン故郷に帰る (Karumen kokyō ni kaeru, カルメン故郷に帰る?)
  • 1951: 少年期 (Shōnenki, 少年期?)
  • 1951: 海の花火 (Umi no hanabi, 海の花火?)
  • 1952: カルメン純情す (Karumen junjō su, カルメン純情す?)
  • 1953: 日本の悲劇 (Nihon no higeki, 日本の悲劇?)
  • 1954: (女の園, , Onna no sono?)
  • 1954: 二十四の瞳 (Nijūshi no hitomi, 二十四の瞳?)
  • 1955: 遠い雲 (Tōi kumo, 遠い雲?)
  • 1955: 野菊の如き君なりき (Nogiku no gotoki kimi nariki, 野菊の如き君なりき?)
  • 1956: 夕やけ雲 (Yūyake-gumo, 夕やけ雲?)
  • 1956: 太陽とバラ (Taiyō to bara, 太陽とバラ?)
  • 1957: 喜びも悲しみも幾歳月 (Yorokobi mo kanashami mo ikutoshitsuki, 喜びも悲しみも幾歳月?)
  • 1957: 風前の灯 (Fūzen no tomoshibi, 風前の灯?)
  • 1958: 楢山節考 (Narayama-bushi-kō, 楢山節考?)
  • 1958: この天の虹 (Kono ten no niji, この天の虹?)
  • 1959: 風花 (Kazabana, 風花?)
  • 1959: 惜春鳥 (Sekishunchō, 惜春鳥?)
  • 1959: 今日もまたかくてありなん (Kyō mo mata kakute arinan, 今日もまたかくてありなん?)
  • 1960: 春の夢 (Haru no yume, 春の夢?)
  • 1960: 笛吹川 (Fuefuki-gawa, 笛吹川?)
  • 1961: 永遠の人 (Eien no hito, 永遠の人?)
  • 1962: 今年の恋 (Kotoshi no koi, 今年の恋?)
  • 1962: 二人で歩いた幾春秋 (Futari de aruita iku haru aki, 二人で歩いた幾春秋?)
  • 1963: 歌え若人達 (Utae wakōdotachi, 歌え若人達?)
  • 1963: 死闘の伝説 (Shitō no densetsu, 死闘の伝説?)
  • 1964: 香華 (Kōge, 香華?)
  • 1967: なつかしき笛や太鼓 (Natsukashiki fue ya taiko, なつかしき笛や太鼓?)
  • 1976: スリランカの愛と別れ (Suri Ranka no ai to wakare, スリランカの愛と別れ?)
  • 1979: (衝動殺人 息子よ, , Shōdō satsujin musuko yo?)
  • 1980: 父よ母よ! (Chichi yo haha yo!, 父よ母よ!?)
  • 1983: この子を残して (Kono ko wo nokoshite, この子を残して?)
  • 1986: 新・喜びも悲しみも幾歳月 (Shin yorokobi mo kanoshimi mo ikutoshitsuki, 新・喜びも悲しみも幾歳月?)
  • 1988: Chichi (, Chichi?)

Influència

En 1946 Masaki Kobayashi es va convertir en el seu ajudant,[9] i més tard es van formar amb ell Akira Kurosawa, i Kon Ichikawa, directors agrupats en l'anomenat Shiki ningun kai (Club dels quatre cavallers). L'objectiu era fer produccions per a una audiència més jove.[10]

L'any 2013 es va estrenar la pel·lícula Hajimari no michi (L'alba d'un cineasta), que conta la història de Kinoshita al seu retorn de la guerra. El paper principal va estar a càrrec de l'actor Ryô Kase.[11]

Premis

Va rebre el premi Kinema Junpo a la millor pel·lícula per Ōsone-ke no asa (1946) i els premis de cinema Mainichi al millor guió per Karumen kokyō ni kaeru (1952) i dos Globus d'Or a la millor pel·lícula estrangera per Nijūshi no hitomi (1954) i Taiyo to Bara (1957), entre d'altres premis. El 1999, va rebre els premis especials Blue Ribbon i Mainichi per la seva trajectòria vital.[12][13] La seva ciutat natal, Hamamatsu, va establir el "Museu Memorial Keisuke Kinoshita" per commemorar-lo.[14]

Referències

  1. Ronald Bergan "A satirical eye on Japan: Keisuke Kinoshita", The Guardian, 5 de gener de 1999.
  2. Un amor inmortal (Keisuke Kinoshita), crítica per Rubén Redondo en cinemaldito.com
  3. IMDb Mini Bio
  4. Alexander Jacoby A Critical Handbook of Japanese Film Directors, 2008, Berkeley: Stone Bridge Press, p111
  5. 5,0 5,1 Ishihara Ikuko "Isai no hito: Kinoshita Keisuke, yowai otokotachi no utsukushisa o chushin ni"
  6. «Film director Keisuke Kinoshita dead at 86». Japan Times, 30-12-1998 [Consulta: 19 novembre 2016].
  7. «Forum 2013: Special Screenings». berlinale. [Consulta: 19 novembre 2016].
  8. L'Armée (1944) : titre français du film lors de la rétrospective « 100 ans de cinéma nihongo (1ère partie) » du 26 septembre au 22 octobre 2018 à la Cinémathèque française
  9. Kirkup, James. «Masaki Kobayashi: Obituary». Londres: The Independent, 15-10-1996.
  10. Hashimoto, Shinobu. «Compound Cinematics: Akira Kurosawa and I». Vertical, Inc, 2015.
  11. Tsui, Clarence. «Dawn of a Filmmaker: The Keisuke Kinoshita Story: Film Review» (en anglès). The Hollywood reporter, 10-11-2013. [Consulta: 19 novembre 2016].
  12. «1998 Blue Ribbon Awards (atorgats el febrer de 1999)» (en japonès). Arxivat de l'original el 2009-02-07. [Consulta: 23 gener 2021].
  13. «53rd Mainichi Film Awards» (en japonès). [Consulta: 23 gener 2021].
  14. «Keisuke Kinoshita Memorial Museum». Hamamatsu City Website. [Consulta: 24 gener 2021].

Enllaços externs

Registres d'autoritat