Paul Walden
  | |
| Nom original | (lv) Pauls Valdens (de) Paul Walden |
|---|---|
| Biografia | |
| Naixement | 14 juliol 1863 (Julià) Gubèrnia de Livònia (Imperi Rus) |
| Mort | 22 gener 1957 (93 anys) Gammertingen (Alemanya) |
| Dades personals | |
| Nacionalitat |  Letònia |
| Formació | Universitat Estatal de Sant Petersburg Universitat Tècnica de Riga Universitat de Leipzig |
| Director de tesi | Wilhelm Ostwald |
| Activitat | |
| Camp de treball | Química |
| Ocupació | químic, inventor, catedràtic |
| Ocupador | Universitat de Letònia Universitat de Tübingen Universitat de Rostock Universitat Estatal de Moscou Institut Politècnic de Riga Universitat Estatal de Sant Petersburg |
| Partit | Partit Nacionalsocialista Alemany dels Treballadors |
| Membre de | Acadèmia de Ciències de Sant Petersburg Acadèmia de Ciències de Rússia Reial Acadèmia Sueca de Ciències Acadèmia de Ciències de la Unió Soviètica Acadèmia Alemanya de Ciències Leopoldina |
Premis
| |
Paul Walden (Cēsis, 14 de juliol de 1863 - Gammertingen, Baden-Württemberg, Alemanya, 22 de gener de 1957) fou un químic letó, nacionalitzat alemany, que descobrí la inversió de Walden, una inversió de la configuració estereoquímica que passa en algunes reaccions de components covalents.
Biografia
Nascut en una gran família de pagesos a Cesis, aleshores annexionat a l'Imperi rus, actualment a Letònia. El seu pare va morir quan tenia quatre anys, la família va fer fallida i la granja va ser venuda. Amb l'ajuda dels seus germans grans, Paul va continuar la seva formació en un pensionat on va aprendre alemany i rus. En aquesta època, Lituania feia part de l'Imperi Rus, però molts «alemanys bàltics» benestants hi tenien posicions influents.[1] Es va graduar primer amb honors a l'escola del districte de la ciutat de Cēsis (1876), i després a l'escola real de Riga (1882).[2]
Va estudiar a la Universitat Politècnica de Riga i a Sant Petersburg. El 1891 va doctorar summa cum laude a la Universitat de Leipzig sota direcció de Wilhelm Ostwald. El 1894 esdevé professor de química de la Universitat Politècnica de Riga fins a l'inici de la Revolució russa de 1917, quan va decidir traslladar-se a l'Imperi Alemany. Entre 1919 i 1934 fou professor i cap del departament de química anorgànica a la Universitat de Rostock.[3] És conegut pel seu llibre sobre la història de la química orgànica publicat el 1941.[4] Descriu la història d'una perspectiva força germanocèntrica i nacionalísta, en compliment de la història ariana de la ciència propagada per Philipp Lenard.[5] El 1947, gairebé a l'edat de noranta anys, impartí classes d'història de la química a la Universitat de Tübingen. Ha sigut un un important referent en el tema.
La seva relació amb el règim nazi no és clara.[1] Era membre del Nationalsozialistischer Lehrerbund (Lliga nacionalsocialista de mestres) i va patrocinar l'organització obertament nazi de la SS.[6] Potser que només era un sequaç.[1] No se sap si ha pres el camí de la menor resistència o si ha actuat davall la pressió social de col·legues que com a immigrant lituà, s'havia de mostrar més alemany que els alemanys.[1] La seva casa, biblioteca i arxiu van cremar durant el bombardeig aliat de Rostock del 1942.[1]
Obra
El 1896 descobrí la inversió de Walden. La inversió de Walden és la inversió d'un centre quiral en una molècula, en el transcurs d'una reacció química.[1][7] Atès que una molècula pot formar dos enantiòmers en un centre quiral, la inversió de Walden converteix la configuració de la molècula d'una forma enantiomèrica a l'altra. Aquestes inversions succeeixen quan un àtom, o més, s'acosta a una molècula des d'una direcció concreta, desplaçant un àtom a l'altre costat de la molècula. La inversió de Walden ha esdevingut una eina útil per a l'estudi detallat de les reaccions orgàniques.
A part de l'estereoquímica, Paul Walden també treballà en l'electroquímica de les dissolucions no aquoses i formulà la "Regla de Walden", la qual relaciona la conductivitat elèctrica i la viscositat en dissolucions d'aquest tipus. També el 1914 descobrí el nitrat d'etilamoni, C₂H₈N₂O₃, que té un punt de fusió de 12 °C. És el primer líquid iònic a temperatura ambient que s'ha descrit.
Reconeixement
- L'aula de química de la universitat de Rostock porta el nom «Aula Paul Walden».[3]
- Un carrer prop de la Universitat Tècnica de Riga i una altra a Valmiera, el poble natal de la seva esposa porta el seu nom.[1]
Referències
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 Everts, Sarah «Latvia Celebrates Paul Walden». Chemical & engineering news, 22-07-2013.
- ↑ «ВАЛЬДЕН ПАУЛЬ (ПАВЕЛ ИВАНОВИЧ) /14». [Consulta: 22 maig 2022].
- ↑ 3,0 3,1 Boeck, Gisela. «Lettland feiert seinen bedeutendsten Chemiker» (en alemany). Facultat de matemàtica i física - Universitat de Rostock, juliol 2013. [Consulta: 22 maig 2022].
- ↑ Walden, Paul. Geschichte der organischen Chemie seit 1880 (en alemany). Berlin, Heidelberg: Springer Berlin Heidelberg, 1941. DOI 10.1007/978-3-662-28693-7. ISBN 978-3-662-27210-7.
- ↑ Kragh, Helge. An introduction to the historiography of science (en anglès). Cambridge: Cambridge University Press, 1987, p. 110, 207. ISBN 0-521-33360-1.
- ↑ Giroux, Robin M. «Paul Walden: Not Just A Scientist». Chemical & Engineering News, 09-09-2013.
- ↑ Walden, P. «Ueber die gegenseitige Umwandlung optischer Antipoden» (en anglès). Berichte der deutschen chemischen Gesellschaft, 29, 1, 1896-01, pàg. 133–138. DOI: 10.1002/cber.18960290127. ISSN: 0365-9496.
Bibliografia
- Morachevskii, A. G. «Academician Pavel Ivanovich Walden (on 140th Anniversary of His Birthday)». Russian Journal of Applied Chemistry, 76, 7, 2003, pàg. 1186–1190. DOI: 10.1023/A:1026399420965.
- Walden, Paul «Aus den Erinnerungen eines alten chemischen Zeitgenossen» (en alemany). Die Naturwissenschaften, 37, 4, 1950, pàg. 73–81. DOI: 10.1007/BF00631950. ISSN: 0028-1042.
- Lockemann, Georg «Paul von Walden, dem Nestor der Chemie, zum 90. Geburtstage am 26. Juli 1953» (en alemany). Die Naturwissenschaften, 40, 14, 1953, pàg. 373–374. DOI: 10.1007/BF00589294. ISSN: 0028-1042.
- Günther, P. «Paul Walden zum 70. Geburtstag» (en alemany). Angewandte Chemie, 46, 30, 01-07-1933, pàg. 497–498. DOI: 10.1002/ange.19330463002.
